07 VILAFRANCA CONTEMPORÀNIA

Publicado el
No image

 vilafranca contemporània'07. del 25 d'agost al 27 d'0ctubre de 2007. inauguració,  dissabte 25 d'agost,  a les 8 del vespre.

aquesta nova edició de vilafranca contemporània mostra les propostes de 15 artistes vinculats a la nostra galeria, -dels quals 5 ho fan per primera vegada- i que seran l'eix principal d'aquesta nova temporada 2007-08.

vilafranca contemporània'07. del 25 de agosto al 27 de 0ctubre de 2007. inauguración,  sábado 25 de agosto,  a las 8 de la tarde.

esta nueva edición de vilafranca contemporània  muestra las propuestas de 15 artistas vinculados a la galería -de los cuales 5 de ellos son  por primera vez- y que serán el eje principal de esta nueva temporada 2007-08.

l'exposició compta amb les misterioses fotografies pictòriques d'arturo aguiar, la violència latent dels dibuixos i pintures de nicanor araoz, els espais emocionals de les fotografies de florian beckers, els objectes i fotografies híbrides de muu blanco, de les poètiques relacions entre els espais interiors i exteriors de cristina calderón, el límit fictici de les imatges creïbles de juan erlich, els espais inquietants de les fotografies de marta espinach, les experiències vitals de les fotos de roger guaus, les emocionals línies i taques de color de ruth morán, l'ambigüitat entre realitat i ficció de les pintures d'anna olivella, els estats anímics de les fotos de gisela ràfols, els espais opressors de florence vaisberg i juanbeccarvarela, les reconstruccions del cos a les  tintes sobre paper d'eulàlia valldosera o les creacions i deconstruccions de les fotos de soraya vasconcelos.

arturo aguiar, san juan, argentina. 1963.

l'obra d'arturo aguiar proposa un intent d'evadir els usos més comuns de la fotografia, per establir una forta aproximació a una forma de crear imatges més pròximes al camp de la pintura, utilitzant recursos tècnics que li permeten il·luminar per sectors el que fotografia. la seva intervenció és directa, amb una font de llum que il·lumina petites zones i manté en la penombra el que desitja. és amb aquesta actitud d'intervenció gestual, pintant amb la llum, que es desplaça de les propostes més transitades per la fotografia.

el dens misteri que emergeix de la particular distribució de llums i ombres indueix a comparar les seves imatges amb les de la pintura barroca. paradoxalment, el mitjà que utilitza, la fotografia, és una eina pròpia de la modernitat i l'actitud experimental de l'autor es vincula amb la llibertat provocadora heretada de les avantguardes artístiques de principis del segle xx. juan travnik

nicanor araoz, ciudad autónoma  de  buenos aires, argentina.  1981

a partir de tècniques diverses com la taxidèrmia, la pintura, el dibuix o la instal·lació, les obres de nicanor araoz ens apropen al món de la infantesa, als conflictes interns, a les relacions amoroses, amb una visió crua on la violència hi és latent i que massa sovint tendim a no voler veure. 

florian beckers, düsseldorf, alemania. 1971

el meu treball es basa en imatges fotogràfiques que emergeixen de la foscor i hi desapareixen de nou.

com encadenaments de l'associació, les fotografies es connecten juntes. hi ha una extensió d'escenes de la vida, escenes de la nit, espais emocionals. tenen amb freqüència un caràcter narratiu, però també d'espacial, de temporal i, en el que concerneix al contingut, continuïtat. no hi ha cap lectura en sentit cronològic. alguna cosa apareix en els trencaments que evoca a preguntes i exigeix la reacció a la cara de l'observador. 

muu blanco, caracas, venezuela. 1966.

aquesta obra, en procés des del 2001, és un joc obertament artificial, aquestes peces fotogràfiques i també escultòriques són objectes absurdament híbrids, plens d'humor, un humor a vegades tan ambigu com les escultures que li donen forma. reproduccions d'animals i persones, materials industrials, cabell humà, teles, cables i peces d'equips electrònics són els principals materials utilitzats per a aquestes peces les quals es fan familiars a primer cop d'ull per ser formes humanoides i animaloides sense èxit funcional.

l'associació lliure d'imatges que està en l'origen d'aquests objectes remet immediatament a les tradicions surrealistes, és una cita, una voluntat clara de vinculació històrica, una de les formes més comuns de descodificació de l'obra d'art. aquesta obra cerca generar una vinculació amb els pensaments individuals de cada espectador i és ell el que genera el sentit o obertura de les obres cap a d'altres llocs de la comprensió individual.

cristina calderón, barcelona, 1972, en col·laboració amb j. paulete, madrid, 1964.

l'obra representa un moment de l'habitar d'una sala. l'ocupació d'un espai que temporalment pren una forma circumstancial. l'arquitectura funciona com forma estable i suport dels elements que accidentalment ocupen l'espai i que configuren el contingut significatiu de l'escena.

el temps transcorre de formes paral·leles. si a l'interior s'hi ha detingut, a l'exterior de la sala, visible des de les finestres, una seqüència de vídeo explica un petit succés a una altra velocitat, a través del moviment real de la pel·lícula.

juan erlich, buenos aires, argentina 1975

el meu projecte es basa en la construcció fotogràfica d'animals, reals o ficticis, actuals o extingits. mostrar-los en vida, en ambients naturals, esvaint el límit entre el que és real i el que és possible, i portar-los en aquest món la insensatesa del qual té en perill moltes espècies inclosa la nostra.

per això faig fotografies d'animals i les digitalitzo fins a trobar una aparença que consideri creïble. per altra banda, però d'igual manera, treballo amb els paisatges.

marta espinach, gelida, barcelona, 1967

 amb tres sèries – de dibuixos i fotografies en color- marta espinach fa una aproximació als espais i situacions de trànsit. des de les cases deshabitades als espais inhabitables, passant pels espais provisionals que són les sales d'espera, l'artista reflexiona sobre el lloc i el no-lloc, la identitat d'uns personatges immersos en formes d'espais esmunyedissos, que transiten constantment com si d'una invisible corda fluixa es tractés. tot això es tradueix en una col·lecció d'imatges d'estances que recreen ambients inquietants, per rònegues i abandonades alguns cops, per fosques i banyades amb llums irreals, d'altres vegades.

interiors que ens parlen dels seus habitants i d'aquells que momentàniament els travessen, de la relació que tots establim amb aquests llocs i que interroguen i ens interroguen sobre el nomadisme de l'existència.

roger guaus, barcelona, barcelona. 1972.

roger guaus viu la fotografia com una necessitat permanent a la qual se sent absolutament lligat. les seves imatges es basen en les seves trobades i experiències i parlen d'aquells moments que l'autor viu en primera persona, moments que formen part d'ell i que d'alguna manera li pertanyen.

el conjunt del seu treball conté tant elements narratius com descriptius que permeten a l'espectador realitzar una interpretació totalment oberta de la seva obra: aquest podrà veure's reflectit en les imatges a partir de les seves pròpies experiències, donant sentit particular al que veu i sentint-se lliure per a utilitzar les situacions i personatges per crear la seva pròpia història.

ruth moran, badajoz, 1976

una treballada trama de línies, traços i taques de color que a la manera d'un palimpsest assumeix i subratlla les successives petjades del procés de creació. estem, sens dubte, davant l'obra d'una pintora de l‘acció que opera sobre la superfície amb un domini prodigiós de l'emoció. no és, contra el que pogués semblar, un treball merament gestual. més aviat és la recerca d'un ordre deliberat i agitat a la vegada. un èxtasi de línies que en els seus encreuaments produeixen mínims espais de llums i ombres i on el color es destil·la en fi alambí.

anna olivella, vilafranca del penedès, barcelona 1969

a vegades els animals acaben sent natures mortes. aquests podrien ser animals fotografiats en el seu hàbitat natural, però en realitat la taxidèrmia va fer-los conservar en diorames decorats minuciosament.

pintats en blanc i negre i amb una capa de cera, es crea el joc de l'ambigüitat entre al realitat i la ficció.

no són fotos, sinó pintures d'uns animals que no són vius sinó dissecats i exposats en els museus d'història natural.

gisela ràfols, vilafranca del penedès, barcelona, 1984

en les imatges fotogràfiques que formen aquesta sèrie pretenc representar diferents estats anímics de l'ésser humà, en les fotografies destaca el predomini del negre, fons i a l'hora contorn del nucli de la imatge, representació de la part desconeguda de nosaltres mateixos. en totes elles una part del cos humà, – el cap, els braços o les cames – , hi són absents, i provoca la impotència davant determinades situacions. així mostro les possibles reaccions de la persona, que poden anar des de l'agressivitat fins a la resignació.

els cossos són nus, per tal de mostrar la part interior de l'individu  i així evitar que el vestuari o els complements puguin condicionar a l'hora de pensar en un tipus o altre de persona. aquests cossos no estan localitzats en cap escenari concret, ja que és l'home en essència el que interessa, i el que l'envolta és el buit.

florence vaisberg, buenos aires, argentina. (capital federal), 1979 -juanbeccarvarela, buenos aires, argentina. 1974.

a partir d'un entorn real apareixen en primer pla unes casetes de glicerina de diferents colors en les que els seus habitants realitzen accions diferents. més enllà d'un joc entre realitat i ficció, l'obra ens mostra l'opressió del medi en què vivim.

eulàlia valldosera, vilafranca del penedès, barcelona, 1963.

  aquestes tintes sobre paper  formen part de la sèrie "el melic del món" (1990) i la majoria van ser exposades al centre de la  tabacalera de donostia l'any 2005 a la col·lectiva  "el espacio recuperado".  són estudis preparatoris de la que és una de les obres més importants en la producció de l'artista.

soraya vasconcelos, paris, frança. 1977.

construeixo maquetes de territoris, amb matèria orgànica i material inorgànic: pintura, pigments, vernissos, cera, guix… hi ha un procés de construcció i llavors un procés de deconstrució. començo a destruir, obrint forats, per veure que hi ha a sota; forado, estripo, cremo fins que no hi sobri res, excepte les marques del que tenia lloc abans – restes de pintura i vernís, i terra, i floridura, i les inscripcions dels instruments utilitzats. durant aquest procés, fotografio. les imatges que resulten remeten a la pintura: imatges provinents  d'aquesta mescla de color, podridura i gest.

la exposición cuenta con las misteriosas fotografías de arturo aguiar, la violencia latente de los dibujos y pinturas de nicanor araoz, los espacios emocionales en las fotografías de florian beckers, los objetos y las fotografías híbridas de muu blanco, de las poéticas relaciones entre los espacios interiores y exteriores de cristina calderón y j. paulete, el límite ficticio de las imágenes creíbles de juan erlich, los espacios inquietantes de las fotos de marta espinach, las experiencias vitales fotográficas de roger guaus, las emocionales líneas y manchas de color de ruth morán, la ambigüedad entre realidad y ficción de las pinturas de anna olivella, los estados anímicos de las fotos de gisela ràfols, los espacios oprimidos de florence vaisberg y juanbeccarvarela, las reconstrucciones del cuerpo en las tintas sobre papel de eulàlia valldosera o las creaciones y deconstrucciones de las fotos de soraya vasconcelos.

arturo aguiar, san juan, argentina. 1963.

la obra de arturo aguiar propone un intento de evadir los usos más comunes de la fotografía, para establecer una fuerte aproximación a una forma de crear imágenes más cercana al campo de la pintura, utilizando recursos técnicos que le permiten iluminar por sectores lo que fotografía. su intervención es directa, con una fuente de luz que ilumina pequeñas zonas y mantiene en penumbra lo que desea. es con esa actitud de intervención gestual, pintando con la luz, que se desplaza de las propuestas más transitadas por la fotografía.

el denso misterio que emerge de la particular distribución de luces y sombras induce a comparar sus imágenes con las de la pintura barroca. paradójicamente, el medio que utiliza, la fotografía, es una herramienta propia de la modernidad y la actitud experimental del autor se vincula con la libertad provocadora heredada de las vanguardias artísticas de comienzos del siglo xx. juan travnik

nicanor araoz, ciudad autónoma  de  buenos aires, 1981

a partir de técnicas diversas como la taxidermia, la pintura, el dibujo o la instalación, las obras de nicanor araoz nos acercan al mundo de la infancia, a los conflictos internos, a las relaciones amorosas, con una visión cruda donde la violencia permanece en estado latente y que a menudo no queremos ver.

florian beckers, dusseldorf, alemania. 1971

mi trabajo se basa en imágenes fotográficas que emergen de la oscuridad y desaparecen en ella otra vez.

como encadenamientos de la asociación, las fotografías se conectan juntas. hay una extensión de las escenas de la vida, escenas de la noche, espacios emocionales. tienen con frecuencia un carácter narrativo, pero barrado de espacial,  de temporal y, en lo que concierne al contenido, continuidad. no se da ninguna legibilidad en un sentido cronológico.  algo aparece en las roturas que evoca preguntas y exige la reacción en la cara del observador. f.b.

muu blanco, caracas, venezuela. 1966.

esta obra en proceso desde el 2001 es un juego abiertamente artificial, estas piezas fotográficas y también escultóricas son objetos absurdamente híbridos, llenos de humor, un humor a veces tan ambiguo como las esculturas que les dan forma, reproducciones de animales y personas, materiales industriales, cabello humano, telas, cables y partes de equipos electrónicos son los principales materiales utilizados para estas piezas las cuales las hace familiares a  simple vista de esta serie de humanoides y animaloides sin éxito funcional.

 la asociación libre de imágenes que está en el origen de estos objetos remite inmediatamente a las tradiciones surrealistas, es una cita, una voluntad clara de vinculación histórica,  una de las formas más comunes de descodificación de la obra de arte. esta obra busca generar una vinculación con los pensamientos individuales de cada espectador y es él quien genera el sentido o apertura de las obras hacia otros lugares de la comprensión individual.

cristina calderón, barcelona, 1972, en colaboración con j. paulete, madrid, 1964.

la obra representa un momento del habitar de una sala. la ocupación de un espacio que temporalmente toma una forma circunstancial. la arquitectura funciona como forma estable y soporte de los elementos que accidentalmente ocupan el espacio y que configuran el contenido significativo de la escena.

el tiempo transcurre de formas paralelas. si en el interior éste se ha detenido, en el exterior de la sala, visible desde las ventanas, una secuencia de vídeo explica un pequeño suceso a otra velocidad, a través del movimiento real de la película.

juan erlich, buenos aires, argentina 1975

mi proyecto se basa en la construcción fotográfica de animales, reales o ficticios, actuales o extinguidos, mostrarlos en vida, en  ambientes naturales, desvaneciendo el límite entre lo real y lo posible, y traerlos a este mundo cuya insensatez  tiene en peligro a muchas especies incluyendo la nuestra. para esto tomo fotografías de animales y las digitalizo hasta dar con una apariencia que considere creíble. por otra parte pero de igual manera trabajo con los paisajes.

marta espinach, gelida, barcelona, 1967

con tres series -de dibujos y fotografías en color- marta espinach se aproxima a los espacios y situaciones de tránsito. desde las casas deshabitadas a los espacios inhabitables, pasando por los espacios provisionales que son las salas de espera, la artista reflexiona sobre el lugar y el no-lugar, la identidad de unos personajes inmersos en formas de espacios escurridizos, que transitan constantemente como si de una invisible cuerda floja se tratase. todo esto se traduce en una colección de imágenes de estancias que recrean ambientes inquietantes, por lúgubres y abandonados algunas veces, por oscuros y bañados con luces irreales, otras.

interiores que nos hablan de sus habitantes y de aquellos que momentáneamente los atraviesan, de la relación que todos establecemos con estos lugares y que interrogan y nos interrogan sobre el nomadismo de la existencia.

roger guaus, barcelona, 1972.

roger guaus vive la fotografía como una necesidad permanente a la que se siente completamente atado. sus imágenes se basan en sus encuentros y experiencias y hablan de aquellos momentos que el autor vive en primera persona, momentos que forman parte de él y que de alguna manera le pertenecen.

el conjunto de su trabajo contiene tanto ingredientes narrativos como descriptivos que permiten que el espectador realice una interpretación totalmente abierta de su obra: éste podrá verse reflejado en las imágenes a partir de sus propias experiencias, dando su sentido particular a lo que ve y sintiéndose libre para utilizar las situaciones y personajes para crear su propia historia.

ruth moran, badajoz, 1976

una elaboradísima trama de líneas y trazos y manchas de color que a la manera de un palimpsesto asume y subraya las sucesivas huellas del proceso de creación. estamos, sin duda, ante la obra de una pintora de la acción que opera sobre la superficie con un dominio prodigioso de la emoción. no es, contra lo que pudiera parecer, un trabajo meramente gestual. es más bien la búsqueda de un orden deliberado y azaroso a la vez. un éxtasis de líneas que en sus cruces producen mínimos espacios de luces y sombras y donde el color se destila en fino alambique.

anna olivella, vilafranca del penedès, barcelona 1969

a veces los animales terminan siendo naturalezas muertas. estos podrían ser animales fotografiados en su hábitat natural, pero en realidad la taxidermia los ha conservado en dioramas decorados minuciosamente..

pintados en blanco y negro y con una capa de cera, se crea el juego de la ambigüedad entre realidad y ficción.

no son fotos: son pinturas de unos animales que no están vivos sino disecados y expuestos en los museos de historia natural.

gisela ràfols, vilafranca del penedès, barcelona 1984

 en las imágenes fotográficas que forman esta serie pretendo representar diferentes estados anímicos del ser humano.

en las fotografías destaca el predominio del negro, fondo y a la vez contorno del núcleo de la imagen, representación de la parte desconocida de nosotros mismos, nuestro yo más oculto. en todas ellas una parte del cuerpo, – la cabeza, los brazos o las piernas – , está ausente, y provoca la impotencia delante de determinadas situaciones. así muestro las posibles reacciones de la persona, que pueden ir desde la agresividad hasta la resignación.

los cuerpos están desnudos, para mostrar la parte interior del individuo y así evitar que el vestuario o los complementos puedan condicionar a la hora de pensar en un tipo u otro de persona. estos cuerpos no están localizados en ningún escenario concreto, ya que es el hombre en esencia el que interesa, y lo que lo envuelve es el vacío.

florence vaisberg, buenos aires, argentina. (capital federal), 1979 -juanbeccarvarela, buenos aires, argentina. 1974.

a partir de un entorno real  aparecen en primer plano unas casitas de glicerina de diferentes colores en las que sus habitantes realizan acciones diferentes. más allá de un juego entre realidad y ficción, la obra nos muestra la opresión del medio en que vivimos.

eulàlia valldosera, vilafranca del penedès, barcelona. 1963.

estas tintas sobre papel forman parte de "el melic del món" (1990) y la mayoría fueron expuestos en el centro de la tabacalera de donostia el año 2005 en la colectiva "el espacio recuperado". son estudios preparatorios de la que es una  de las series más emblemáticas de la artista

soraya vasconcelos, paris, francia. 1977.

construyo maquetas de territorios  hechos de materia orgánica y materiales inorgánicos: tintas, pigmentos, barnices, cera, yeso…hay un proceso de construcción, y después un proceso de deconstrución. comienzo a destruir, a abrir agujeros, a buscar lo que está por debajo. taladro, rasgo, quemo hasta que no sobra nada, excepto las marcas de aquello que  pasó antes – restos de tinta y barniz, y tierra, y moho, y las inscripciones de los instrumentos utilizados. durante todo este proceso, fotografío. las imágenes que resultan remiten a la pintura: imágenes provenientes de esta mezcla de memoria, podredumbre y gesto.

http://www.galeriasicart.com

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *